La comunicació no només es relaciona amb allò que diem, sinó amb la forma en què ho
diem. Aquesta concepció és importantíssima pel creixement dels infants.
És inevitable que les mares i els pares creïn expectatives dels seus fills que volen que es
compleixin. Això és necessari, sempre que aprenguem a acceptar les seves capacitats,
habilitats i personalitat, per tal de potenciar les seves virtuts i millorar les seves
debilitats.
Quan els infants saben que els pares els accepten tal com són, tenen més capacitat
d’estimar-se, de canviar i de creure amb ells. Això, proporciona que tinguin més
predisposició a relacionar-se positivament amb l’entorn i amb les persones que els
envolten.
Els infants que se senten acceptats tenen més predisposició a expressar el que senten i,
com a pares, és molt valuós perquè tenim la possibilitat d’ajudar-los.
Exemple:
– Mama! Tinc por a la foscor, no vull dormir a la meva habitació!
Opcions de resposta:
– Quina tonteria, no ho veus que no hi ha res! A dormir que demà t’has de llevar
d’hora.
– Ho entenc, la foscor de vegades fa por. Mira, perquè estiguis més tranquil·la
deixarem oberta la llum del passadís i demà anirem a comprar una llumeta per
posar-la a la teva habitació i ja veuràs com la por anirà desapareixent.
L’opció dos expressa comunicació d’acceptació.
L’acceptació ha d’anar acompanyada de la crítica constructiva. Si un comportament no
és l’adequada, s’ha de dir; si una cosa no està bé, s’ha d’ensenyar a fer-la millor. Però
sempre, des del respecte i des de la comprensió.